El pati dels records

A vegades, quan idees una acció, només penses en el futur. Però, i el passat?

El passat hauria de poder conviure amb el futur, perquè aquest no l’oblidés mai.

Les escoles velles són testimoni i record de moltes puigpelatenques i puigpelatencs que van passar en aquell pati, sota aquell pi, moltes hores de joc i rialles.

Així que ara és el moment de, fem el que fem al pati, posar-hi tot l’amor del món, perquè la connexió entre ahir i demà doni com a resultat un espai renovat, ple de bones vibracions i energia.

On aquelles nenes i nens que ara ja no ho són i podran retornar, puguin reviure de nou, en aquell pati, sota aquell pi, les seves hores de joc i rialles.

El món és així

Quants cops he escoltat aquesta sentència: “El món és així”. Potser és així, perquè pensem així.

Perquè, per què canviar-lo, si és així.

I si és així, i no puc canviar-lo, potser em quedo més tranquil. Perquè, total, no puc fer-hi res al respecte.

I així, sentencio el meu futur. I el dels que vindran.

Però estic tranquil.

Doncs potser no. Potser no és així.

El que sí és segur, és que si pensem aíxí, serà així.

Així què?

Ensenyar o Aprendre?

Aquesta imatge potser ens fa replantejar-nos algunes coses.

La educació és un pilar bàsic de qualsevol societat. I és responsabilitat de tots.

I per a construir societats més sostenibles, sense cap dubte, haurem de passar per replantejar-nos el sistema educatiu i ser valents per a donar la oportunitat a formes alternatives.

Saber rebre?

En aquests moments tothom centra els agraïments en aquelles persones que estan donant, que hi dediquen el seu temps a canvi de res, que cooperen i col·laboren a construir un món millor per a tots.

Però a vegades ens oblidem de l’acte de rebre. Pensem una mica en aquells que reben l’ajuda. No tothom hi està acostumat. No tothom sap rebre. I també és molt important, i a vegades, no és fàcil fer-ho.

Rebre pot ser un acte d’humilitat. De reconeixement.

Rebre, pot ser, també, DONAR.

Creiem?

Steffen Kraft ho il·lustra perfectament.

Què tal si d’una vegada per totes ens connectem?

Què tal si comencem a creure en el col·lectiu? O és més fàcil dir que la gent va a la seva i nosaltres continuar igual?

Algú va dir que fos fàcil lluitar? Però… i si val la pena?

Lluitem?

A %d blogueros les gusta esto: